Arriba la tardor i no afluixen les calors de l’estiu. Enrere queden aquells dies de juliol i agost en què les elevades temperatures quasi ens asfixiaren. Ara, amb els temps nous, cal esperar el benefici de la pluja. Quan passàvem els estius a Llubí, na Catalina de Tirasset , una veïna estimada i trapacera, em deia que entre les dues marededéus –entre el quinze d’agost i el vuit de setembre- sempre plou, i que el temps, assegurava, mai no queda penjat. Nosaltres ens ho créiem i ens afiguràvem que entre les dues fites que la veïna marcava acabaria per ploure. Però ella només deia que plouria, sense especificar on seria que caurien les barrumbades d’aigua. Sabíem, això sí, que, en ploure, ho faria de manera desfermada. Raimon ho cantava amb severa certesa: «Al meu país la pluja no sap plo

See Full Page